Cada vegada més parelles aposten per formes de relació més enllà de la parella convencional, com la parella oberta o la poliamorosa
ELISABET PEDROSA
Directora i presentadora de “L’ofici d’educar” d'”El suplement”@ElisabetPedrosa
29/06/2023 – 07.31Actualitzat30/06/2023 – 09.11
Les parelles estables obertes i amb fills estan en auge, assegura la psicòloga i terapeuta de parella Núria Jorba, autora de “Parejas imperfectas y felices“:
“Hem passat de la parella per a tota la vida a poder triar entre multitud d’opcions, com un bufet lliure: parella oberta, relació poliamorosa, living apart together… però sense guia per triar. I estem perduts sobre què volem i com gestionar-ho.“
“La parella per a tota la vida és un contracte fals; la gent deia que era monògama, però la infidelitat i la prostitució eren a l’ordre del dia“, assevera la psicòloga i sexòloga Marina Castro, que afirma que per obrir la parella s’ha d’estar bé:
“Em trobo més fidelitat als nous pactes relacionals i menys engany dins de la parella. Cal molta comunicació, mai ha de ser la solució a una crisi de la parella, i ha de néixer del desig. Si neix de la necessitat, pot ser un fracàs.“
La por al “què diran”
Cada vegada hi ha més parelles que fan un pas més enllà per establir relacions no monògames, reconeix també la psicòloga i sexòloga Elena Crespi, però pel judici social sobre la no monogàmia sovint es manté en secret, sobretot quan hi ha canalla, per por al “què diran”.
Segons una enquesta del CIS, el 41,4% dels espanyols consideren que els membres d’una parella poden acordar tenir relacions sexuals amb altres persones fora de la parella sense que hi hagi vincle sentimental, i el 47,4% creuen que una persona pot mantenir dues o més relacions afectivosexuals alhora.
Com podem saber si estem preparats per obrir la parella?
Cada vegada més parelles aposten per la no monogàmia perquè senten atracció amorosa, sexual, intel·lectual, per una diversitat de persones més enllà de la relació de parella, assegura la psicòloga Elena Crespi, autora de “Sortir de mare“.
Per saber si estem preparats, hem de preguntar-nos com estem com a parella, com una ITV, proposa la psicòloga Marina Castro:
“Com estem com a amics? I pel que fa a l’amor? Ens sentim connectats? Estimats? Com està la nostra sexualitat? Com funcionem com a equip? I avaluar si tot està aprovat amb bona nota.“
I, a continuació, preguntar-nos què volem obrir de la parella: la part afectiva, la sexual… Perquè l’amistat ja la tenim oberta: la gent està en parella i alhora té amics, argumenta la psicòloga.
“La parella oberta ens ha d’aportar un plus, no tapar un forat. S’ha de tenir clar que no tot seran flors i violes, que hi haurà moments incòmodes i, per això, poques relacions obertes funcionen i s’han de treballar molt.“
D’aquí que la terapeuta Núria Jorba aconsella arribar a acords i tenir l’acompanyament d’un professional que ens ajudi a resoldre els interrogants que poden sorgir:
“Has de ser conscient que el que provis et pot agradar més que el que tens a casa perquè és nou. És una energia arrasadora que aporta unes coses, però l’estabilitat de la parella n’aporta unes altres i ho has de posar en context.”
I, sobretot, fer-ho gradualment, suggereix Marina Castro:
“No llançar-nos a la piscina fruit d’una conversa. Parlar-ho molt, i fer-ho a poc a poc, aterrant les fantasies, començant per ser presents en un massatge físic estimulant a la nostra parella per veure com ens sentim i quines emocions emergeixen.“
El sol procés de pensar-ho, tot i que al final no s’acabi fent, ja és enriquidor per a la parella, assegura la psicòloga Marina Castro. Fet des del desig, no allunya sinó que retroalimenta i apropa la parella, conclou Núria Jorba, que reconeix que en moltes ocasions es troba a la consulta que un vol obrir la parella i l’altre, no:
“Volen convèncer l’altre, que accepta per por de perdre la relació, però són projectes incompatibles que acaben en desastre, i treballem la consciència per aprendre a dir ‘fins aquí’.“
Parella oberta o diverses parelles i fills són compatibles?
Una parella oberta o poliamorosa, amb el model de no monogàmia que sigui, hauria de poder ser compatible amb la criança, defensa la psicòloga i sexòloga Elena Crespi.
“No hauria de suposar cap problema, però sovint ja és molt difícil compatibilitzar una relació monògama amb la criança, perquè no tenim gaire temps per cuidar les nostres relacions interpersonals en un món que fa molt difícil maternar i paternar.“
Es poden tenir diverses parelles i fills si hi ha una molt bona organització, defensa Marina Castro. Per la Núria Jorba, depèn:
“Com puc afegir un altre vincle si amb la parella el tinc una mica descuidat per la voluntat d’arribar a tot? Depèn de la consciència de cuidar la parella, de la capacitat d’arribar a acords, de la distribució de tasques i de la gestió dels fills.”
Explicar-ho als fills
Hi ha gent que ho explica als fills des de petits i viuen la diversitat amb normalitat, assevera la Marina Castro. Ara bé, la majoria de parelles obertes, poliamoroses o swingers són dins de l’armari i s’esperen que els fills siguin prou grans per explicar-ho. Per la Núria Jorba:
“Ens hem de plantejar si ho volem explicar a l’entorn i al món, i saber com gestionar-ho, o bé mantenir-ho com a íntim i nostre. No és una necessitat. Tampoc no expliquem als fills quines postures sexuals o amb quina freqüència ho fem.“
Explicar-ho als fills no ha de ser complicat, assegura Elena Crespi, perquè ells no tenen el judici de la norma monògama:
“El problema és que la nostra societat gira al voltant de la monogàmia, i pensem que si ho expliquem a la nostra canalla potser pensaran que som uns pervertits; però no té res a veure.”
Per la psicòloga Núria Jorba, depèn de com ho transmetem poden pensar també “quins pares més guais!” perquè, com més ho normalitzem, més eines donem als nostres fills perquè triïn des de l’honestedat i la reflexió.
Altres formes de relació i criança
Hi ha les parelles híbrides, en les quals cada membre de la parella expressa les seves necessitats; pot ser que un membre de la parella porti una relació oberta, mentre que l’altre es mantingui en la monogàmia. I això funciona si es viu sense retrets i com un tracte equitatiu, però és una opció minoritària.
Hi ha també les LAT (Living Apart Together): estan junts, però no sota el mateix sostre. Una opció també a l’alça, tal com reconeix Núria Jorba:
“Són parella, però poden tenir una casa familiar i un pis secundari i van fent torns també amb els fills. Funcionen perquè endrecen molt bé totes les àrees: obligacions, oci, sexualitat, sense la convivència que desgasta i desendreça.”
Hi ha també l’anarquia relacional: el model de parella més nou, sense normes, en què el més important és la responsabilitat afectiva, apunta Núria Jorba:
“I arribar a acords, sense expectatives ni obligacions. La clau és molta consciència emocional i parlar-ho tot.“
I la coparentalitat, també a l’alça: criar fills comuns sense ser parella, basada en l’amistat, les afinitats i els acords. Les estadístiques apunten que 2 de cada 10 parelles de coparentalitat es converteixen en parella real perquè comparteixen un projecte comú, tenir un fill, i potser el més important, reconeix la psicòloga Marina Castro.
Estratègies per reconnectar amb la parella, si no la volem obrir
Les rutines són necessàries amb la parella i els fills, però cal evitar la monotonia, adverteix Marina Castro:
“Dedicar un temps setmanal a cuidar la relació de parella, sorprendre-la i apartar el que ens desconnecta: pantalles, la voluntat de tenir raó i les baralles. I potenciar el que ens connecta: la comunicació, el sexe, la diversió o fer volar coloms.“
Fer una llista del que agrada fer a la parella, activitats de mitja hora com a màxim, i cada setmana un s’encarrega de preparar-ho, per fomentar la competència positiva, apunta Núria Jorba.